Les finestres i jo sempre ens hem agradat. Son com un punt de inflexió; el que passa enfora, el que passa dins. Amb el color, que t'haig de dir...un dels meus vicis més arrelats.
Quan la imatge em va venir a buscar (era a Lisboa el mes d'agost), vaig tenir la sensació que definia amb una certa exactitud el tedi i la indolència que sovint acompanya algunes tardes d'estiu.
Moltes gràcies, moncat, i molt bon cap de setmana.
M'agraden les teves finestres de color.
ResponderEliminarQue bona, m'agrada molt.
ResponderEliminarLa dona a la finestra ja s'ho val per si mateixa, però amb la composició del llançol, és una aportació molt més creativa.
Bon cap de setmana.
Les finestres i jo sempre ens hem agradat. Son com un punt de inflexió; el que passa enfora, el que passa dins. Amb el color, que t'haig de dir...un dels meus vicis més arrelats.
ResponderEliminarGràcies per la visita i un petó.
Quan la imatge em va venir a buscar (era a Lisboa el mes d'agost), vaig tenir la sensació que definia amb una certa exactitud el tedi i la indolència que sovint acompanya algunes tardes d'estiu.
ResponderEliminarMoltes gràcies, moncat, i molt bon cap de setmana.
Tienes razón, define el tedio y la indolencia de algunas tardes de verano.
ResponderEliminarUn abrazo